La Vela Blanca – Cap de Gata

De la ronda de San José surt una pista en adreça sud-oest cap a la platja dels Genoveses i altres més. Haurem de prendre-la i fer per ella uns quatre quilòmetres i mitjà fins a arribar a la Casa del Mónsul, on hi ha un aparcament i s'inicia la sendera. La platja de Mónsul és una de les més atractives de cap de Gata, pel seu ambient verge i els seus característics perfils que dibuixen la duna i les roques volcàniques, com la coneguda roca de la Peineta. Entre les seves escasses construccions destaca un aljub tradicional rehabilitat situat al costat de la casa.

Emprenem el camí per la mateixa pista per la qual hem arribat continuant-la en adreça oest. En uns dos-cents cinquanta metres passem la desviació que ens portaria a l'ancorada i platja de la Mitja Lluna. En altres vuit-cents metres farem una corba travessant el barranc del Mónsul, d'on surt el camí a cala Carbó, una preciosa platja tancada al sud per Punta Rodona, que el seu roquedo té el seu origen en bugades de lava bruscament refredades en entrar en contacte amb l'aigua. Es diuen andesites i les seves característiques formacions columnars són una de les més interessants de totes les existents al parc natural.

Passem la barrera d'accés restringit a vehicles que hi ha per sobre de cala Carbó, des d'on tindrem una excel·lent vista de la mateixa. En els voltants, si estem en l'època adequada, observarem nombroses siemprevivas amb les seves característiques tonalitats roses. Guanyant una mica d'altura, en uns quatre-cents metres arribarem a una corba des de la qual es té una magnífica vista del tram de costa que acabem de deixar amb platja Barronal al fons.

Continuem el nostre ascens fins que albirem, cap a ponent, la punta de la Vés-la Blanca, allà a baix en el mar, i la torre en la part més elevada. Les abruptes parets d'andesites posseeixen multitud de petites i mitges cavitats, produïdes per l'erosió, freqüents en aquestes roques volcàniques. A l'altura de Punta Colorida canviem de rumb, allunyant-nos de la costa a la recerca del lloc adequat per superar el barranc de Parra, que no pot ser altre que la seva capçalera. En els seus vessants podrem veure un esplèndid palmital i trobar algunes de les joies botàniques del parc, com el dragoncillo del cap, la zamarrilla del cap o la clavellina del cap, i fins i tot el chumberillo, si mirem bé al costat de les atochas o esparts.

Amb un últim esforç arribarem ja a la barrera al tràfic rodat en el serral de la Vés-la Blanca, on està el mirador de les Sirenes, en el qual finalitza la sendera. Des d'aquí es contemplen les vistes més conegudes del parc natural, en el qual les fosques roques volcàniques emergeixen en una multitud de formes capritxoses que han servit d'inspiració a tot un repertori de llegendes. Es diu que les sirenes eren en realitat foques monjo, que van poblar aquesta costa fins a mitjan passat segle.

Per a la nostra informació hi ha una taula interpretativa del paisatge i de la torre de Vela Blanca, construcció del segle XV que servia per a la vigilància de possibles incursions de pirates berberiscos des de nord d'Àfrica, i que, mitjançant fumades, es comunicava amb altres torres.