Santiago i els seus camins

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de fer el camí de Sant Jaume, sens dubte una de les experiències de pelegrinatge/senderisme més interessants del nostre país i segurament del món. Un camí que es remunta segles enrere, quan nombrosos pelegrins de tota Europa anaven fins a Santiago de Compostel·la per venerar les restes del sant.

Actualment, els motius religiosos, que encara n'hi ha, han deixat pas a uns altres. Així, viure l'experiència, conèixer el país i a gent nova, posar el cos al límit, passar unes vacances diferents… porten a nombrosos pelegrins a aquesta aventura que sens dubte et fa fregar el místic encara que no ho persegueixis.

Vaig començar el camí a la frontera francesa i vaig seguir les conegudes fletxes grogues que et porten quilòmetre a quilòmetre fins a la majestuosa catedral. No esperava molt d'ell, acostumat als cims i a les dures jornades d'alta muntanya… una simple sendera plena de gent, soroll, calor i poc més. Em vaig equivocar.

El camí evoca un altre temps ja passat, malgrat el pas per grans ciutats que encara guardant el seu encant recorden què segle vivim.
Quan vaig iniciar la meva aventura, la primera decisió que vaig haver de prendre va ser què portar en la motxilla. Tants dies de marxa fan que el pes a carregar en la teva esquena sigui fonamental per a una bona experiència. Ara, la meva primera decisió seria una altra: què camino prendre. I és que el camí ha anat evolucionant al llarg de l'última dècada. Si ben el camí francès que jo vaig seguir, després de molts anys d'oblit i abandó, era l'únic conegut, avui s'ha convertit en un més: el més usat, més famós, amb més infraestructura per al pelegrí… però no l'únic ni el més interessant.

I és que els pelegrins medievals arribaven des de tots els racons d'Europa i de la península. El pas més utilitzat per creuar els Pirineus era Roncesvalles, però no l'únic, i diferents camins que tenien el seu origen per tota la península ibèrica s'anaven unint per tenir una mateixa destinació final.

A poc a poc, els “altres” camins han anat guanyant protagonisme: camins espectaculars que passen per pobles solitaris i segueixen senderes ara recuperades i ben senyalitzats, amb serveis perquè el pelegrí pugui seguir la seva marxa sense preocupar-se més que a caminar. El camí portuguès, la Via de la plata, el camí del Nord… són alguns d'ells.

No de tots els camins trobem tanta literatura com la qual hi ha del camí francès, ja sabem que les editorials solament aposten per allò que té venda assegurada. Però afortunadament hi ha molts blogs i pàgines de pelegrins que ens expliquen la seva experiència i ens ajudaran a planificar el viatge; per exemple, en el blog GoEuro trobareu una descripció de tots els camins existents o a la pàgina publicada pels pobles pels quals passa la Via de la Plata tindreu informació detallada.
La decisió ara és vostra… primer quin camí prendre, després ja pensarem en la resta.

Bon camí, pelegrí!