Nova Tabarca: La història del cognom RUS

L'Illa de Tarbarca és una petita Illa, a quinze minuts amb vaixell donis de Santa Pola, Alacant.

És una illa amb una part antiga molt bé conservada i bonica per passejar, i una altra en la qual està el Far de 1860, la Torre de San José, dels segles XIV i XV i el cementiri. L'illa està emmurallada en la parteix oest, mentre que la resta roman sense emmurallar i es destinava a l'agricultura. En la part Antiga del poble es conserva la gran Porta de la Trancada o de Sant Gabriel,  l'Església de Sant Pere i Sant Pablo, la Porta de Llevant a Sant Rafael i la Porta de Tuerra, d'Alacant o San Miguel.

El 14 d'abril de es va declarar l'illa reserva marina, a fi de preservar la fauna i flora marina de la zona i servir de base de repoblació en benefici de la riquesa ecològica de les aigües confrontants. És un autèntic refugi tant per a la flora com la fauna marina. És interessant visitar la Cova del Llop Marí.

Vam ser a Tabarca a veure en directe els orígens de la nostra família materna. Primer vam ser al Cementiri per veure les tombes amb els cognoms Rus, el qual estava tancat i després de moltes perquisicions amb algun illenc Rus, la guàrdia civil i la policia, vam poder aconseguir les claus per entrar al cementiri. Realment va valer la pena, veure tombes amb el cognom de la teva mare, Rus, cognom estrany a Espanya.

El cementiri és senzillament preciós, en una punta de la illa, amb Porta de reixes, tancat amb clau de cadena enorme, amb murs de pedra, un sol de justícia sobre les tombes, una part antiga amb tombes en terra i creus de fusta,  una altra part de lapides, i una última part nova amb lapides. En un 80% de les tombes apareixen els cognoms Rus, Chacopino i Pianello.

La Història del cognom Rus prové d'uns comerciants genoveses que van emigrar a la illa de Tabarka, en la costa nord-oest de Tunísia,  que sota el govern de la República de Gènova s'havien instal·lat a la illa. Aquests italians van convertir l'illa en un important centre comercial dedicat comercialització del coral vermell i a la pesca.

L'illa estava ben posicionada des del punt de vista estratègic militar en el Mediterrani, per la qual cosa l'emperador espanyol Carlos V va decidir incorporar-la dins de la seva campanya en el nord d'Africa de 1541. Des d'aquest moment en Tabarka va onejar bandera espanyola previ acord amb els comerciants genoveses.

D'aquesta manera, a canvi d'una significativa compensació econòmica i baix pavelló espanyol, els genoveses van aconseguir controlar durant dues centúries un comerç que reportava molts beneficis, alguna cosa que va provocar amb el pas de les dècades la cobdícia dels tunecinos per la illa que radicava al seu territori costaner. Per tant, avançat el segle XVIII, i davant la passivitat espanyola i el decaïment dels seus interessos militars i comercials, els tabarkinos d'origen genovés que encara romanien en Tabarka van ser sotmesos, esclavitzats i traslladats a Tunísia en 1741, data a partir de la qual a la illa onejaria bandera tunicina.

Aquelles gents van iniciar així un llarg i penosa captivitat per terres tunecinas i algerianes, fins a el 14 d'octubre de 1768, quan van ser alliberats per  Carlos III, a petició d'ordres religioses redemptores que actuaven en el nord d'Àfrica. Els tabarquinos van arribar per via marítima a Cartagena i, d'allí, en carreta fins a Alacant. El comte d'Aranda va aconseguir el seu trasllat a Santa Pola.

Els fets van coincidir amb la colonització de la Illa Plana (Nova Tabarca) enfront de les costes de Santa Pola, per així evitar el seu ús per contrabandistes i atacs pirates. Aquest fet va fer que les famílies genovesas fossin traslladades a Tabarca, a fi de permetre'ls recuperar l'hàbitat quotidià. Així és com van poder seguir exercint la pesca com a activitat predominant. En total, van anar 296 els tabarquinos instal·lats a la illa, dels quals 31 havien nascut a Itàlia, 137 en Tabarka, 70 durant la captivitat a Tunísia i 58 durant la captivitat a Alger.

L'origen genovés dels seus habitants actuals és fàcil de comprovar-se a través d'un seguiment històric dels cognoms més comuns, alguns fonèticament espanyolitzats: Bus, Capriata, Chacopino, Colomba i Russo.

De com la meva mare que va néixer en la Barceloneta resulto ser una descendent directa dels Russos és fàcil d'explicar: Va resultar que de Tabarca, la besàvia de la meva mare emigro a la Màniga del Mar menor a Múrcia, i d'allí l'àvia de la meva mare a la Barceloneta, on van seguir vivint com a pescadors.

La família Rus de la meva mare explicaven històries de tresors amagats sota el mar a Tabarca. Es reunien a les nits en l'a casa del meu avi, on feien les seves càbales de com recuperar el tresor, fins que una germana de la meva mare es va casar amb  un home, segons expliquen molt intel·ligent, que ajudo als meus besoncles a recuperar aquest tresor. Resultant, després de perquisicions a la illa, que un Rus que pertanyia al clergat, es va fer amb el tresor i ho dono a l'Església.

La família Rus de la meva mare són de caràcter temperamental, molt a l'estil Sud d'Itàlia; amb caràcter, parladors, conversadores, liantes on els hi hagi, explicadores de batallis, històries i contes, pasionales, sofridors, exagerats, i amb un sentit de la família i del que “ha de ser” molt arrelat.

L'origen del cognom RUSSO prové del segle XII, on hi havia a Itàlia una noble família, originària de Normandia, cridada Russo o Rosso (Rus o Rojo). A Itàlia era costum cridar Russo a les persones de cabells vermells i pell blanca. D'aquesta forma es va convertir en cognom de diferents famílies. Variants de Russo són; Rus, Rousso i Roussos.