La Palma

El Parc Nacional Caldera de Taburiente aquesta format per una caldera volcànica de 8 km de diàmetre amb desnivells entri entre 430 i 2.426 m, la qual cosa produeix fenòmens erosivos de gran intensitat i un microclima excepcional. La caldera posseeix un màxim interès geològic, sent lloc d'estudi des del s. XIX per a especialistes de tot el món. En ella neixen més de 70 deus i galeries amb fenòmens de gran bellesa com les cascades de la Desfonada de 150 m. o del Clot dels Joncs que proveeixen d'aigua a tota l'illa.

El parc rep més de 350.000 visitants anuals. Hi ha una zona d'acampada, amb permís previ, per 100 persones diàries a la zona dels Brecitos (2 nits màxim en temporada alta, 6 la resta). Per a grups organitzats hi ha un Campament-Aula de Naturalesa a la zona de la Cumbrecita. El Centre de Visitants està equipat amb tots els mitjans: sala d'exposicions, sala de projeccions, àudio-videoteca, biblioteca etc. El parc disposa d'una xarxa de fins a 10 senderes senyalitzades, amb miradors etc. que permeten conèixer caminant els seus aspectes més destacats.
 
Aquesta ruta aquesta composta per tres fragments ben diferenciats:

 1. Els Brecitos - Zona d'Acampada (Durada: d'1,5 a 2 hores i longitud: 5,6 km.)
 2. Zona d'Acampada - Hoyo Verd (Durada: 2,5 hores i longitud: 3,3 km anada.)
 3. Barranco de les Angoixes (Durada: 4 hores i longitud: 7,9 km.)

Des dels Plans d'Aridane surt un estreta carretera asfaltada que puja una mica entre les últimes cases de la ciutat per donar vista a l'enorme tall del Barranc de les Angoixes, pel qual ara descendeix sense remissió a la recerca del riu Taburiente, fruit de les aportacions hídriques dels naixents que afloren en La Caldera.

Abans d'arribar al fons, en el Llom dels Cavalls, existeix una caseta d'informació del Parc Nacional en el lloc exacte en el qual acaba la comoditat de la carretera i l'asfalt es torna terra. La pista transitable en turisme continua el descens fins al fons del barranc i arribem així a l'esplanada on és recomanable deixar el cotxe i contractar el servei de taxi 4x4.

Després de vadear el riu, durant 12 quilòmetres el 4x4 remunta de nou el barranc per terreny del Parc Natural i ens condueix en aproximadament 40 minuts fins al mirador dels Brecitos (1.010 m.), fi de l'accés a vehicles i punt de partida d'aquesta excursió.

Mereix la pena apreciar amb la calma necessària l'estupend panorama de la Caldera en un escombratge visual de gairebé 270º en el qual podem contemplar la totalitat de la crestería des de Somada Alta (1.926 m.) fins al Bec Bejenado (1.854 m.), enfront de nosaltres. Les perspectives queden completades amb la sortida cap al mar del Barranc de les Angoixes, desguàs natural de la Caldera. Si el dia té una bona visibilitat no serà difícil apreciar la silueta emergent de la illa del Ferro en la caiguda del vessant dret del Bejenado.

En Els Brecitos existeix un cartell informatiu amb mapa de la zona i prop d'aquest el torn metàl·lic que serveix d'inici a l'única sendera que s'endinsa en La Caldera. Uns pals metàl·lics numerats permeten realitzar aquesta sendera com a senda autoguiada.

Arribem al primer barranc, un dels molts que es travessen en la ruta; és el Barranc del Centpeus i a més d'una bonica cascada serà necessari passar uns ponts de fusta per solucionar el pas del barranc i penetrar, una mica més endavant en els límits del Parc Nacional.

El Llom de Tenerra, al que arribem en 25 minuts des del mirador, és un pla al peu del perfil serrat dels Agujeritos sobre el qual s'assenten les dues úniques cases particulars construïdes a l'interior del Parc (estan dedicades a l'agricultura).

Continuant per la sendera, que busca suaument el fons de la Caldera, ens veiem obligats a envoltar una descomunal pedra rodona colonitzada per diverses espècies de bejeques en un barranc de frondosa vegetació de sauces (Barranco de Traves, a uns 40 minuts des dels Brecitos) i que passarà a ser un element habitual del paisatge en la segona part del recorregut. De fet en amb prou feines cinc minuts arribem al barranc conegut com el Barranc de les Pedres Arrodonides on abunden les formacions de lava de formes esfèriques i de diverses grandàries.

A partir d'aquí la sendera accentua la inclinació del seu descens fins a la zona que ocupa el Barranc de les Bombes d'Aigua, però abans de donar amb aquest lloc ens espera un dels punts més significatius del recorregut, el mirador de Tagasas amb estupendes vistes sobre l'espectacle de la Caldera i les capritxoses formacions anomenades roques, entre els quals es distingeix amb facilitat (mirant a baix a l'esquerra) la silueta dactilar del més famós de tots: el Roque Idafe.

També arribarem al Barranc de Cingle Llis, que es despenja de la paret del mateix nom i a que la seva sortida la sendera es veu immers en una sensacional pineda adult amb exemplars que arriben a sobrepassar els tres metres de perímetre.

El Barranc de les Bombes d'Aigua és l'últim dels barrancs que travessarem abans de desembocar en el fons de la Caldera en el punt on conflueixen el camí que porta a Clot Verd, La Cumbrecita i el que ve dels Brecitos.

El camí que puja al Clot Verd llanea en el márgen dret del rierol de Taburiente, però rapidamente topem amb la primera sèrie d'empinats zig-zags; són els que salven el desnivell necessari per arribar a la part on s'assenta el més fotogénico dels roques, el Roque del Fus, amb els Roques Salvatge, Brevera Macha i Idafe a la seva esquena. La sendera suavitza la pujada i pansa per una lloma molt estreta condicionada amb baranes de fusta des d'on es té una bona perspectiva de la confluència dels Barrancs de Verdures d'Alfonso i Cantos de Turugumay amb la Platja de Taburiente (Valle Ajeró). Reprenem la pujada amb vista cap al Barranc de la Fondada i ens internem de nou en una bona pineda fins a arribar a la vora del barranc, on s'instal·la el mirador de la Cascada de la Fondada o Desfonada caracteritzada per un lleu cabal d'aigua i la presència gairebé permanent de l'arc de Sant Martí a la base d'aquest salt d'aigua de més de cent metres. A la dreta, sobre el Roque de la Fondada, que desafia amb gosadia a la gravetat, es troba la millor perspectiva de l'espectacle.

El lloc mereix un descans a més de per la bellesa de les panoràmiques, per la fatigosa pujada que acabem d'afrontar. Ja reposats, ens dirigim cap a l'esquerra del mirador on una escala natural en la roca ens col·loca en un dels trams més inestables del recorregut. Es tracta de l'estat en què va quedar la senda després de la caiguda d'un arbre en el 96 que va arrossegar després de si gairebé trenta metres de senda. Encara que les ganes d'apuntar-se al buit siguin irreprimibles, hem d'esperar fins a superar el pas d'aquesta zona. Al final del mateix, a la base de Set Fonts, es pot contemplar a més d'aquest espectacular despreniment una immillorable perspectiva del Roque de la Vinya (esquerra) i del Barranc dels Cants de Turugumay (dreta).

El camí serpentea en la part més dura de l'excursió a través de la magnífica pineda de Set Fonts obviant les sendes que trobarem durant l'ascensió i que porten a zones bastant perilloses. En la part més alta del recorregut (1.385 m.), deixant a la nostra esquerra el Barranc de les Bombes d'Aigua, la senda es dirigeix clarament per una veta desproveïda de vegetació i en traçat gairebé horitzontal cap a l'Est per terreny on és necessari caminar amb precaució fins a veure el Barranc de Clot Verd i Verdures de Clot Verd. Des d'aquest punt i sense obstacles que ho impedeixin, es contempla una panoràmica gairebé total i molt oberta de totes les parets de la Caldera.

Enfront de nosaltres La Cumbrecita sota la Punta dels Roques (2.087 m.).

Només resta baixar fins a les gèlides pozas dels Naixents de Clot Verd (1.360 m.), als peus del punt més alt de la illa, el Roque dels Nois (2.426 m.).

Desfem el camí que hem realitzat fins a trobar-nos de nou amb el cabal del riu de Taburiente. Serà necessari creuar-ho i travessar una densa vegetació de ribera en la qual predominen els sauces per accedir a l'esplanada habilitada i degudament condicionada com a Zona d'Acampada en la coneguda com a Platja de Taburiente (750 m.).

La Zona d'Acampada (750 m.), on s'ha construït un Centre de Serveis del Parc de preciós disseny arquitectònic i amb una lloable harmonia paisatgística va a servir-nos per iniciar la caminada que a poc a poc però sense pausa ens va a anar traient de la Caldera a través del més espectacular dels barrancs que la recorren, el d'Ametller Amarg i la seva continuació en Les Angoixes.

Deixem el Centre de Serveis a la dreta i el Barranc del rierol de Taburiente, seguint les indicacions de “sortida” (tònica durant tot el recorregut) fins a traslladar a l'altre costat d'una petita lomita i canviem d'escenari. Davant nosaltres el profund Barranco de l'Ametller Amarg i la Somada del Pal, des d'on es gaudeixen les millors panoràmiques del Monument Natural del Roque Idafe. Al contrari del que es pensava, els Roques no tenen un origen volcànic sinó que són fruit de l'acumulació de materials procedents de devessalls, doncs no presenten dics i tenen una composició molt heterogènia. La forma dactilar del Roque Idafe és la més capritxosa de quantes adopten els roques de la Caldera.

Prosseguim la caminada fins a perdre momentàniament la visió del roque i arribem una bifurcació on se'ns presenta l'opció de continuar pel camí normal o agafar una drecera que no estalvia gran cosa i té un traçat més exposat i amb un pas fàcil en roca. Ambdues opcions s'uneixen de seguida a la zona anomenada Les Lajitas del Vent. A partir d'aquí el camí se suavitza bastant (fi de la Rebentada) i arribem a l'encreuament dels Barrancs Ametller Amarg i Rivancero (hi ha una creu que en realitat és un altar erigit per celebrar la primera missa a l'interior de la Caldera, i un cartell del límit del Parc en fusta una miqueta més endavant). En aquest punt és necessari estar atent si volem anar a la Cascada de Colors. En arribar al jaç grisenc del riu cal abandonar la sendera i sense dubtar-ho, remuntar la llera retrocedint fins a donar amb l'encreuament de cabals de tots dos barrancs. El de l'esquerra descendeix d'una fragorosa cascada i el de la dreta baixa amb color taronja (composició ferruginosa). Remuntem el Rivancero o Rivanceras (el de les aigües taronges) fins a arribar a la Cascada de Colors. L'últim pas en roca pel qual és necessari usar peus i mans és alguna cosa compromès però sense gran dificultat. No arribar després de les dues de la tarda si volem tenir el sol en la vertical del salt d'aigües i contemplar en tota la seva esplendor la gamma de colorits que adopta la cascada a causa de la molsa que la tapiza en part i a la composició química de les aigües.

De tornada al punt on iniciem el desviament fins a la cascada continuem de front pel jaç del riu deu minuts fins a observar un tomadero d'aigua i un canal que hem de sortejar per la dreta. Estem en el Tomadero Dosaigües, lloc on s'uneixen el barranc pel qual baixa el rierol de Taburiente i el de l'Ametller Amarg. Fruit d'aquesta confluència neix el Barranc de les Angoixes, pel qual continuem els nostres passos. A partir d'ara n'hi ha prou amb seguir la sendera que discorre alternant trams pel jaç del riu amb petits desviaments del curs per tornar sempre a ell i abandonar el Barranc de les Angoixes caminant per la llera fins a arribar a l'altura d'una pista de terra que vadea el riu i que prendrem cap a l'esquerra per donar amb l'aparcament dels taxis 4x4 (215 m.). En l'últim tram de la ruta abunden els elements geològics tals com a roques de color verdós, d'origen submarí, que poden ser de diversos tipus; les més fàcils de reconèixer són les laves encoixinades, que s'assemblen a un panal d'abelles, i una altra classe són els conglomerats verds del tipus bretxes o pudingues, procedents de xemeneies volcàniques. Algunes referències clares per les quals passarem són una casa al costat d'una obra hidràulica, el pas sota un pont de pedra en forma d'arc i una deu d'aigua potable al recer d'un grup de sauces en una revolta pronunciada del camí cap al rierol. Una mica abans d'arribar a la zona de laves encoixinades es travessa el Barranc del Frare.

Altituds: Els Brecitos (1.080), Platja de Taburiente (720) , Hoyo Verd (1.300), Barranco de les Angoixes (260)

Posseeix aquest camí una constant geològica molt determinada. La seva formació geològica és recent, al voltant dels 200.000 anys, amb 7 volcans històrics. Això ha configurat diferents panoràmiques de diferents zones d'aquest Cim Vell, a l'un i l'altre dels seus costats - Aquest i Oest - amb la seva pròpia singularitat.

Així mateix ha donat lloc a una vegetació especialitzada, a part de la pineda, apareix l'amagante, la crespa, certes espècies de bejeques, el tajinaste blau i uns altres.

Partint d'una cota d'1.450 metres anirem pujant a prop dels 2.000.

Comença aquesta ruta en el Refugi del Pilar (que està entre el Cim Nou i Cim Vell), partint des de la casa forestal que allí hi ha, cap al Nord; és ben visible. Anem caminant, descrivint un semicercle Nord-Oest-Sud per les faldilles del Volcà Birigoyo. Aviat tenim un mirador que ens exposa la Vall del Pas, amb la Caldera de Taburiente al fons, el Cim Nou a la seva trobada, les Llanadas del Pas Alt. Més a prop, l'últim volcà prehistòric, el Tacande. Ja pel costat Oest veiem Els Plans del Jable (materials de lapilli-piroclastos).

Encara que el camí flanqueja la base d'aquest Volcà Birigoyo, hi ha una sendera per pujar aquest bec pel seu costat Nord-est i baixar-ho en adreça Sud passant per un altre Volcà unit a l'anterior cridat La Barquita.

Arribem a una curta pista forestal que pugem a l'Est. Al Sud del Massís del Birigoyo-La Barquita, anirem pel Pla de l'Aigua cap al Sud pel camí que surt ben marcat, que serà l'adreça predominant de tota la ruta. A unes dues hores de sortida estarem entre el Volcà Nambroque a l'Est, i el Clot Negre a l'Oest.

Entrem a continuació al grup combinat del Volcà Duraznero i de les Desitjades, on estarem prop dels 2.000 metres d'altura. Des de la mateixa s'albira ja parteix de la ruta que comença a descendir de cota cap al Sud; també paisatges a un costat i a l'altre, veient-se a l'Oest les platges de Port Naos i la punta formada, amb guanys al mar, per les laves abocades pel citat Sant Joan.  A prop, en cota inferior i al Sud-oest, el volcà  dels Tolls de l'any 1.712; i en la mateixa adreça, però ja més allunyat i en cota dels 900 metres, al Volcà de Tajuya en Jedey de l'any 1.585.

Des d'aquest punt, podem comerzar el retorn pel mateix camí pel qual hem vingut.

Altituds: Zona d'esbarjo el Pilar (1.480), Volcà Birigoyo, (1.800), Volcà de Sant Joan (1.780), Volcà de les Desitjades (1.900).

Per accedir a l'inici de la sendera, des de la carretera C-830, pel barranc dels Sauces, puja, senyalitzada, una pista asfaltada que ens porta al lloc des del qual comencem la marxa, abans d'arribar a les oficines d'informació, la pista creua al barranc de l'aigua.

En la sendera podem distingir tres fases. La Primera, partint d'una cota d'uns 450 metres, pel costat Sud del barranc de l'Aigua, des del pàrquing que allí hi ha, passant de seguida per un curt túnel. Passem per uns magnífics boscos de laurisilva.

A poc més de mitja hora, en un lloc eixamplat, més horitzontal, per una sendera que gira cap a l'Est, podem pujar en pocs minuts a un mirador que està sobre l'Espigó Travessat, del que s'albira perfectament gran part de l'entorn, sobrepassant el verd mar de les copes dels arbres, així com les immenses parets que li serveixen de llera i abric; cal tenir precaució ja que posseeix un gran pendent, estreta i a la vora d'un precipici, si bé posseeix barandas.

Seguim per la pista una mitja hora més. La Segona part de la sendera, comença en aquest punt, creuant un pont de fusta, sobre el citat barranc, en una cota d'uns 850 metres, seguirem pujant.

Una tercera part, des dels 1.100 metres aproximadament, ens portarà als Naixents de Marcos i Bens pel barranc de Bens. Fins a aquí, unes dues hores. Passarem un segon pont de fusta abans d'entrar en el barranc; a l'altre costat veiem la continuació de la sendera.

Després, poc abans d'un salt que talla el pas per la llera, la sendera es dirigeix cap al Nord i de seguida a l'Oest i descendeix al barranc una altra vegada en uns 15 minuts més; davant, al Sud, continua pujant i poc després seguim per uns graons de terra i volta al barranc en uns 8 minuts més; seguim pel barranc 3 o 4 minuts més, amb sendera marcada, i veurem una sendera que puja l'altre costat, Nord; aviat trobem una bifurcació: agafem la sendera que segueix ascendint en aquesta adreça.

En pocs metres baixarem al fons del barranc al Sud-oest, pel qual passa la sendera a l'altre costat, i girant a l'Oest veiem una sendera per la qual pugem els naixents de Bens en pocs minuts. Aquesta última part, des que prenem el segon pont, es pot fer en uns 45 minuts.

Una vegada en les fonts de Bens es pot baixar, passant per un túnel per on creua el canal  a les fonts de Marcos, en uns 15 minuts més.

El retorn es realiaza pel mateix camí.

Altituds: Centre de visitants (420), Naixement de Be (1.780), Naixement de Marcos (1.700).

Aquest recorregut, que puja des dels 2.000 m fins als 2.426 m, s'emmarca dins de la gran sendera perimetral dels cims del Parc. Pot recórrer-se en tots dos sentits indistintament, encara que aquí ho descriurem en sentit ascendent.

En la carretera que puja fins al roque dels Nois des de Santa Creu., en el quilòmetre 22, parteix la pista del Bec de la Neu i seguint-la fins a l'aparcament del final trobarem l'inici de la nostra sendera. Una vegada en ruta, en arribar al primer encreuament cal desviar-se cap a la dreta. La sendera de l'esquerra es dirigeix cap a l'Ermita de la Verge del Pi.

Entre vint minuts i mitja hora és el que es triga a arribar a la vora de la Caldera. Des d'allí un mirador natural ens mostra aquests espigons que a manera de lloms aristados divideixen els múltiples barrancs.

Arribem al Bec de la Neu. Segurament deu el seu nom al fet que és l'únic que s'albira nevat, des de la capital de la illa. En el seu cim es veu una instal·lació amb plaques solars, que és el repetidor de comunicacions del Parc.

Des d'allí passem primer el Bec del Cedre i després el Llom de Pablo, dos petits morretes abans de pujar al Bec Piedrallana que es distingeix molt bé per ser de major altura i tenir un vèrtex geodèsic.

Pugem una mica fins al Bec Piedrallana. A partir d'aquí apareixen àrees nues de vegetació, orientades principalment al nord. Des del Parc es postula que aquestes àrees són les idònies per a algunes plantes en perill d'extinció com veurem més endavant.

El bec de Piedrallana. Des d'aquí s'observa l'estàtua coneguda com a Monument a l'Infinit. És una obra de l'artista César Manrique creada per a la inauguració de l'Observatori Astrofísic del Roque dels Nois en 1985.

L'espigó de Piedrallana separa els barrancs d'Altaguna i els Guanches. Té diversos roques segons ens endinsem al Parc. El primer d'ells ha estat un reducte inassolible per als conills i les cabres, per la qual cosa conserva tajinastes blaves, ginestes de flor blanca i altres espècies poc freqüents.

Entre el Bec Piedrallana i el Bec de la Creu, travessem petits morretes rocosos. Cap a l'exterior del parc a pocs metres del cim un àrea de piroclastos (materials llançats a l'aire pel volcà) de vius colors groc-vermellosos on es troba la Font de Juan Diego.

Cap al Parc, la zona coneguda com les Tres Venes serveix de via per baixar a l'interior de la Caldera, amb alguns estatges de pastors de temps recents.

Al costat de la Font de Juan Diego, s'endinsa un espigó que acaba en un impressionant penya-segat sobre els naixents de les Verdures d'Alfonso. Des de la carretera es triga una mitja hora a arribar, encara que serà a través dels codesos, ja que no hi ha camí.

Abans del Bec de la Creu, existeix una altra baixada cap a l'interior del parc per la font i pinedes de Mantigua. Són pinedes penjades com dues taques verdes a la meitat dels penya-segats, amb arbres de dues generacions diferents: uns vells de ports coronats, i sota ells un repoblat natural de pins joves gairebé coetanis, que va prosperar gràcies a l'eliminació del pasturatge en els anys 50 i 60. Aquestes pinedes s'observen molt bé des del mirador de Francesos situat una mica més endavant.

En el Bec de la Creu hi ha una caseta d'un repetidor. En la baixada següent, cap a la dreta, franquegem un clos que protegeix una repoblació de plantes en perill d'extinció realitzada amb alumnes dels col·legis de la Palma en 1997. Per sota del mateix al costat de la carretera surt un camí en direcció a Sobrevent i als Sauces. Aquí el camí i carretera van molt junts fins a arribar a unir-se una mica més endavant.

En passar el Morro de la Ceba hi ha una cova on poden dormir 2 o 3 persones. D'aquí parteix el barranc del Diable que és una altra via d'accés a les parts baixes de la Caldera.

Cap a l'exterior, sota la carretera, una zona barrada de 6 ha es va començar a repoblar a partir de 1993 amb alumnes de tota La Palma, utilitzant exemplars de 14 espècies autòctones. Violeta, alhelí i retamón ja tenen descendents, que a poc a poc van recobrint l'àrea.

De nou en marxa el camí desemboca en la carretera. En aquest encreuament surt una pista per la dreta en direcció a Gallecs i a uns 200 m parteix cap a Roque Far un camí ral. Una mica més a baix hi ha un pluviòmetre on al desembre de 1991 es van recollir 1.297 l/m2 en tan sols 3 o 4 dies seguits de pluja, més del doble del que plou a l'any a les zones mediterrànies.

Continuem el nostre itinerari per la carretera cap a l'esquerra (oest) uns 100 m, fins a arribar al mirador de Francesos, inici de les Andanes. Després del mirador, recorrem el vessant del Parc per uns picones vermellós-violáceos travessats per dos dics. El primer sembla una paret construïda per l'home amb una obertura en forma de V coneguda com la paret de Roberto (eufemisme del Diable). El segon dic, de major grossor, sustenta diversos cedres i uns tènues gravats en roca del temps prehispánico. Un espigó s'endinsa acabant en un mogote de color vermellós. Una mica per sota apareix la part alta del barranc del Taüt, on la paret s'extraploma en una caiguda de més de 500 m.

Després de coronar el punt més alt, passem al vessant del barranc dels Cants de Turugumay, al com no se li coneix cap possibilitat de baixada. En començar a pujar cap al final de les Andanes, un altre bell dic s'aixeca rajando l'entorn. Al peu de la sendera s'obre un petit tub volcànic. Poc després passem prop del mirador de les Andanes que des de la carretera està a cinc minuts.

El camí segueix pujant en direcció a l'observatori astrofísic. Passem el vèrtex de Font Nova. Sembla increïble que fonts com aquesta, situades gairebé en el cim, aguantin tot l'estiu sense assecar-se.

Des d'aquesta zona també s'observa per sota, la residència, uns heliports del temps de la inauguració (1985) i un conjunt d'estructures metàl·liques similars a ruscs que es coneixen com el projecte HEGRA de detecció de rajos còsmics d'alta energia.

Baixem el serral que separa el barranc de les Grajas del barranc dels Cants, per un codesar dens que s'aclareix en anar pujant cap al Roque i en anar canviant l'exposició del vessant.

En el Roque dels Nois, punt final de la ruta, ens trobem un aparcament-mirador empedrat i la caseta d'informació del Parc.

El retorn es realitza per la mateixa sendera.
 
Altituds: Roque dels Nois (2.420), Bec de les Neus (2.240).

Es tracta d'una ruta no circular que discorre en el seu tram final pel GR-131. En elgunos trams el terreny és sorrenc arribant a dificultar la travessia.

Sortim des dels Cremats en el quilòmetre 3,3 de la carretera LP-128. En una gran Corba surt una pista de terra. Un cartell indica Volacán de Teneguía. Aquesta pista es correspon al SL-112.

Una mica més lluny, la pista es confon amb el GR-131 que baixa des dels vessants del volcà Sant Antonio.

Seguim en la mateixa pista 1,8 Km. fins a trobar-nos amb el senyal blanc i vermella de bifurcació a la dreta. Seguim els senyals fins al volcà teneguía, al com ens podem aproximar.

Des del Volcà, recomanem no seguir el GR-131, sinó retorceder sobre els nostres passos fins a on la pista creua amb el Canal. A la dreta, surt una altra pista que baixa recta cap al sud. L'agafem, a 300 m. ens trobem una altra vegada amb el GR-131 fins a la carretera no hi ha cap dificultat.

Existeixen senderes senyalitzades que tallen les corbes de la carretera. Alguns trams d'aquestes senderes són molt empinats i fins i tot té graons. Seguim descendint fins al far de Fuencaliente.

El retorn es realitza per la mateixa sendera.

Altituds: Volcà Teneguía (438), Volcà de Sant Antonio (660), Far de Fuentecaliente (30).