Al començament de l'any 2000 va ser declarada reserva de les biosfera amb el 60% del seu territori protegit.

L'illa del Ferro és la més occidental de les set grans illes que conformar que estigui arxipèlag volcànic, recorda a una bota amb la punta orientada a ponent i el taló, exagerat per la cimbra de les Platges, mirant al Llevant.
Es troba envoltada per l'Oceà Atlàntic, estant menys de 300 km del tròpic de càncer i a escassos 400 de la costa africana, el Cap Bojador, conegut pels mariners portuguesos al segle XVI com el «Cable No» o de «No Més enllà», on començava la Terra do Satanàs deguts a les terribles tempestes que esperaven als desagraïts que decidissin aventurar-se.
La seva petita extensió, 287 km², possibilita una gran diversitat de paisatges i classes de vegetació, segons ens desplacem de llevant ponent, de nord al sud, o senzillament de la costa a la muntanya de Malpaso a 1501 m d'altura, el sostre de la illa.
Al començament de l'any 2000 va ser declarada reserva de les biosfera amb 60% del seu territori protegit, hi ha veus que demanen ja que tota ella es declari parc Nacional, la qual cosa cap insensatesa. Perquè afegir més valor i coneixements als seus ecosistemes naturals, els seus vells usanzas agrícoles i pastoriles, també ajudaria a protegir-la més i millor.
Agost 2012 | ||||||
![]() Lloc |
![]() Dies |
![]() Longitud |
![]() Desnivell ![]() |
![]() Desnivell ![]() |
![]() Dificultat |
![]() Tipus ruta |
---|---|---|---|---|---|---|
Sta. Cruz Tenerife | 5 | 40 Km. | 1300 m. | 1300 m. | Fàcil | ![]() |
Agost 2012 | ||
![]() Lloc |
![]() Dies |
![]() Longitud |
---|---|---|
Sta. Cruz Tenerife | 5 | 40 Km. |
![]() Desnivell ![]() |
![]() Desnivell ![]() |
![]() Dificultat |
![]() Tipus ruta |
---|---|---|---|
1300 m. | 1300 m. | Fàcil | ![]() |
1. El Sabinar



després d'una visita al Santuari de la verge dels Reis, la patrona de la illa, iniciem aquesta excursion. Prenent el camí que ho voreja per darrere i que comença sent de l'asfalt per passar de seguida a pista de terra.
Al poc, s'arriba a un eixample i encreuament de camins, dominat per un bloc de pedra grisa: la pedra del regidor. Una sèrie d'indicadors ens brinden les diferents opcions que tenim entre les quals agafem la de l'esquerra, la sendera PR EH9-El Sabinar.
S'enfila cap al nord i es descendeixen uns metres fins a aconseguir un pas canadenc, comença una zona que es dedica a la cria de bestiar en llibertat. A la dreta, s'hi hagi la zona coneguda com el Creïs i,dt. l'esquerra, la vall cremada. Tornem a pujar entre exemplars de pi canari i un mur de pedra seca. Fins que més endavant sorgeix una filera de grans xiprers.
Passada una mitja hora, els xiprers deixen el seu lloc als pins canaris. I continuació, el camí es bifurca. Hem d'escollir entre un camí a la dreta pel qual es va al mirador de bascos i un altre a l'esquerra que porta al Savina. Triarem aquesta opció que ens porta per terreny buidat i vistes a l'Atlántico.
Es descendeix de nou, prop d'1 km després, apareix l'ensanchee d'un aparcament per a cotxes. D'allí parteixen una breu sendera que, en pocs passos, ens porta fins a la Savina més famosa, veritable icona de la illa del Ferro, la Savina de Machín.
Sortim del Sabinar i prenem la senda amb prou feines marcada que indica una sèrie de pals, envoltada muntanya de Tagutanta entre savines prostrades. Envoltem l'esmentada muntanya sense esforç, dirigint-nos sempre cap a la dreta. En alguns trams la sendera arriba perdre's i en uns altres apareixen boscos de pins amb formes modelades pel vent.
Finalment, s'arriba una pista de terra que prendrem a l'esquerra. Ens condueix fins a la vora del penya-segat en uns minuts, i després ho voregem camps a través i amb cura fins a veure el mirador de Bascos uns metres més amunt.
Es torna per la pista de terra que condueix al mirador i s'aconsegueix una pineda ynun barranc. Sortim després de la Pineda a un terreny buidat, on hem d'estar pendents d'un pal indicador que assenyala Sabinosa per PR EH 9.2 i Malpaso per GR 131. Es troba a mig quilòmetre del mirador i ens obliga a abandonar la pista i pujar vessant a dalt, vorejant una pineda.
Uns 10 minuts després, s'arriba un mur de pedra seca amb una porta de fusta i un cartell Camino de la Verge. La senda puja entre una prop de fusta i un mur amb considerable pendent. Mmás avanci, per l'esquerra apareix un vèrtex geodèsic mentre nis dirigim a un altozanolo cobert de pins i se surt a un tallat que ens ofereix vistes del golf.
La senda s'eixampla I pren aspecte de pista forestal. Cal seguir-la cap a la dreta, pujant entre brucs i un despeñadero a l'esquerra. De seguida, s'aconsegueix una pista forestal, però no continuem de front sinó a l'esquerra, pujant per una senda soterrada per abundant jable.
A uns 200 m, ens trobem amb un encreuament de camins. El camí de retorn que cal agafar entre els tres és el de la dreta el PR EH 9 cap a l'ermita dels Reis. Baixa sense descans fins a un nou encreuament, de front surt a la carretera, a l'esquerra és el camí de l'ermita de la Verge.
2. Far i moll d'Orchilla



Per a l'inici d'aquesta excursió hem de prendre la carretera des del Pou de la Salut que envolta en una desena de quilòmetres la devesa fins a l'encreuament que assenyala el far d'Orchilla .
Durant els següents 2 km cal seguir l'asfalt fins a una nova bifurcació, mentre a la dreta continua la muntanya Calcosas, de front Neix una pista de terra que va al far. Deixem el cotxe aparcat al costat de la pista que no destorbi i tirem caminar per ella. De seguida es creua un barranc per un pont, que descendeix de la muntanya dels Toscones de 404 m d'altitud. En aquest punt, si volem ens podem incorporar al GR 131 que baixa a la dreta en direcció a la muntanya Negra.
Donem una gran corba a la dreta i veiem el profund barranc de l'Estancadero amb volcans del color del sutge i mentre que en el costat oposat predominen els de un color almagre. Enfilamos després una corba a l'esquerra i apareix un cartell al costat d'una pista a la dreta, de front tenim el GR 131, que porta al far i a l'embarcadero d'Orchilla, i per la pista lateral es va el monument al meridià. Prenem aquesta última.
Uns minuts després s'aconsegueix un lleuger repecho i s'arriba el monument al meridià, un senzill monòlit amb una placa de bronze. Ja sense camins es pot continuar més d'1 km per la nostra dreta, Nord-est, fins al Roque del Barbut, geogràficament a la zona més occidental de la illa. Després cal tornar a l'encreuament per visitar el far i la punta.
Després de desfer el camí, tornem al GR 131 i faldeamos la muntanya d'Orchilla de 199m. Es descendeix per un terreny sense vegetació fins a una bifurcació, a la dreta s'arriba far i d'enfront de l'embarcadero. Seguim cap a l'embarcadero baixant uns metres fins a un merendero protegit del sol amb cañizo i algunes taules i bancs.
3. Platja De les Calcosas



Gràcies a que en aquesta illa hi ha grans penya-segats, podrem veure preciosos miradors a la part alta d'ells, en els quals l'al·licient protagonista són les platges. Des d'aquests paradores, podrem veure amb gran exactitud el belles que són a més del netes que són les seves aigües cristal·lines.
Les millors platges en El Ferro es troben al sud del municipi de Tamaduste. En el Ferro es pot gaudir d'uns dies de bussejo estupends, ja que compta amb un dels fons marins més espectaculars de l'arxipèlag canari. També és bé saber que la mayoria de les platges d'aquesta illa són de tipus rocós, encara que també podrem trobar-nos alguna de tipus sorra blanca i de sorra negra volcànica.
Per accedir a la Platja de la Platja De les Calcosas agafem la carretera que va del Port de la Caleta al Parador Nacional. Una vegada en el Parador seguim uns quants centenars de metres fins que la carretera pren una corba i comença a pujar dirigiendose a unes cases aïllades. Aquí podem deixar el vehiculo en un eixample de la carretera.
Des d'aquest punt seguim el camí que es dirigeix cap a les platges un un camí pedregós. En poc mes de mitja hora arribem a aquesta aisla platja.
4. Platja del Verodal



Des del Pou de la Salut, ens dirigim amb cotxe per l'estreta carretera que deixa a l'esquerra els volcans Els Guirres, Marcos, Escobar i Els Tolls, que apunten pel nord La Devesa, mentre per la dreta s'estén la costa entre les puntes de Sorres Blanques i el Verodal en una franja que no supera els 400 m d'altura.
Després de 6 km, s'arriba a una corba l'esquerra i cal estar molt atent perquè per la nostra dreta surt un desviament senyalitzat amb un cartell de fusta que posa a la platja del Verodal.
Ens ficarem per la pista de terra uns metres i aparcarem el cotxe per dirigir-nos a peu cap a la platja.
Els primers 200 m transcorren entre la muntanya Escobar amb els seus vessants coberts de jable a un costat, i el malpais i el mar de l'altre. Al cap dels minuts s'arriba a una bifurcació en la qual seguim a la dreta per passar entre unes parcel·les delimitades amb murs de pedra on fa diverses dècades es va intentar conrear sense èxit i que avui estan abandonats amb el consegüent impacte sobre el paisatge.
El descens és suau mentre donem un gir busco cap al sud i travessem el barranc de la Tolla que baixa encaixonat entre les abruptes parets dels dos volcans per la nostra esquerra.
En el tros final la pista per la qual anem s'aproxima a la vessant nord del volcà dels Tolls abans d'aconseguir un eixample amb diverses construccions. Algunes tenen techado i permeten protegir-nos del sol. Darrere s'estén la insòlita platja del Verodal i els penya-segats amb diversos centenars de metres de caigui a plom des dels Tolls.
5. Sendera de la Llanía



Sortim de l'aparcament al costat de la carretera que uneix Sant Andrés amb el Golf, a mig centenar de metres de l'encreuament del que surt la carretera que va a la Creu dels Reis.
L'aquest punt es troba la font de la Llanía, passant al costat esquerre caminem fins a l'esmentat encreuament, allí trobarem un panell i una sendera cap a l'interior del bosc. Caldrà anar molt pendent de la senyalització, un tauló vertical de fusta amb colors verd, taronja i blau de les tres senderes, i seguint sempre les indicacions de la sendera blava.
Amb els primers passos notem com les sendes puja i baixa sense amb prou feines desnivell, deixant un enorme exemplar de pi canari de fulles caigudes i algun representant de laurisilva en diversos peus.
Després d'un pal indicador per l'esquerra i un petit barranc, en pocs minuts la sendera es desdoblega, per l'esquerra segueix la sendera verda amb un recorregut més curt i fàcil, mentre per la dreta va la sendera blava i taronja, aquesta segona opció és la que prendrem.
Després un altre pal indicador assenyala a l'esquerra i es descendeix amb rapidesa fins a arribar a una zona amb uns pins de gran port i tronc estilitzat entre els quals passarem. Un altre pal indicador ens envia l'esquerra fins que apareixen dues roques i és el moment que pugem una hondonada que acaba en unes escales rústiques de troncs. Un indicador ens adverteix que tres senderes van plegats per la dreta, al poc s'aconsegueix la carretera d'asfalt que condueix a l'àrea recreativa de Foia del Morcillo i la Pineda.
A uns metres apareixen unes fites còniques de pedra volcànica. Creuem la via, doncs després d'ells continuen les tres senderes entre el Monteverde humit i la boira que pentina l'enramada. Uns minuts després es porta un sòlid pont de fusta fet amb taulons que salva un petit barranc.
Es creua i es puja abans de prendre una senda on abunda el jable i grans brucs que es fonen sobre els nostres caps formant un túnel vegetal. Trobarem un altre pal senyalitzador i de seguida un ampli clar en el bosc que s'eixampla en una sendera senyalitzada per pedres. Apareix un nou panell explicatiu en el qual es veuen les marques de les tres senderes de la Llanía les senderes blava i verd parteixen de front i a la dreta el taronja es desvia, cal optar per la primera opció.
En uns 10 minuts s'arriba a la font del Llom. Seguim de front per sortir a la carretera. Després de creuar la carretera Es pren una sendera que va paral·lel a la carretera que coincideix amb el camí de la Verge.
Al poc, ens internem en el bosc i pugem per una estreta sendera fins a un clar. La sendera va jalonat per pedres i brucs, hem de girar a la dreta segons indica un monòlit de pedra, per dirigir-nos al mirador. Una vegada contemplada les vistes tornem a la zona plana i prenem una sendera que baixa i s'eixampla internandose en el bosc. En pocs minuts, estarem en el punt de partida.